Lladre i mentidera

Et dic adéu, estimada. No et suporto més. No aguanto que em menystinguis, que m'ignoris, que em tractis com un client. I prou. Com el que sóc per tu, perquè no som res més. Clients i prou. Em decideixo i vinc a veure't. Duc firmat un d'aquells papers que es preparen per a les grans ocasions. Jo, nom i cognoms, amb DocumeNt d'Identitat número tal, confesso que no vull veure't més, que ja no et vull per companya. Que n'estic fart que em robis, que em menteixis, que no m'expliquis mai tota la veritat. Que em desinformis deliberadament. Que he confiat en tu, que de la nostra relació n'esperava alguna cosa més. Uns mínims! Que la confiança fos mútua. Que no em mentissis. Que fossis transparent. I no ha estat així.
Estimada CaixaCatalunyaCatalunyaCaixaCatalunyaBancBebevea, me'n vaig i quan vinc a dir-t'ho em fas aquella cara amable de no haver trencat mai plats. I si n'he hagut de comprar, de vaixelles noves! Em dius que no calen aquests papers, que tu i jo tenim un contracte i podem rescindir-lo quan vulguem. Ai. Noto que no em dius tota la veritat. Potser tècnicament no m'estàs mentint. Tècnicament, un cop més, només m'amagues una part de la veritat. La més crua, però només una part. Em desinformes. La comissió! És tant! Et maleeixo, però pago. Una vegada més, pago per veure com t'allunyes. I la sorpresa. Tenim ja la relació precancel·lada. A partir de demà, estimat, em dius, passa per qualsevol de les nostres oficines a oficialitzar aquest nostre divorci. No caldrà que tornis a mirar-me als ulls. M'estalviaràs passar una mala estona. Podrà ser un últim adéu fred i distant, no t'amoïnis, estimat, em dius. Ai.
Deixo passar uns dies. Els adéus freds són millors per a l'ànima. I la meva ja l'has feta patir prou. Et busco i et trobo en un racó, lluny. I en aquell moment, una altra sorpresa. És tant més. El paper definitiu torna a valdre un altre tant. I jo, em dius amb aquesta cara diferent que fas avui, jo no hi puc fer res. A la teva oficina poden condonar-te el deute. I m'ho escups amb aquests ulls condescendents, desmesuradament freds com per fer-me creure que sents la més mínima llàstima. Si jo pogués, intenten enganyar-me aquests ulls teus d'avui. Condonar-me el deute! Sóc Angola, sóc Haití davant del Capital! Sóc la víctima reconeguda, un qualsevol a qui només els Senyors tenen la capacitat de perdonar. La gràcia, la bondat de no aixafar-nos més després d'haver-nos esclafat mils de vegades.
Així és que torno a tu, estimada, oficina meva de les meves entranyes, i et demano que em concedeixis el divorci etern d'una vegada. I em repeteixes, avui amb una tercera mirada freda, innocent, absurda, desproveïda de tot sentiment, de tota emoció, que no pots fer-hi res. Que és tant o que no firmes. I jo et recordo que en d'altres ocasions ens hem perdonat -m'has condonat, oooh, gràcies!- d'altres tributs. Que no et costarà tant, que no hi perds res. Però avui, aquesta teva fredor assajada, de curs de formació de l'empleat perfecte, de manual del bon banquer, aquest ADN teu de comptable obedient, de treballador exemplar, no et deixa perdonar-me res. Després del que m'has arribat a prendre, emparat per tota norma i tota llei que tu i els teus redissenyeu fins a cansar-vos... M'heu mentit un altre cop, et dic. I no ho negues pas. I els meus diners, quatre quartos amb seixanta mal comptats, ben poca cosa de veritat, t'importen com si t'hi anés la vida. I m'imagino, quan entra algú amb la bossa plena, un bon amant, com l'ensabones, com corres a ficar-li la mà al paquet, a la butxaca, i li acarones les formes i els replecs prometent-li amor etern. Sense preliminars, al gra. Quina angúnia! Finalment m'agenollo altra vegada. Escuro el moneder i arreplego les últimes engrunes del nostre amor per saciar-te una vegada més. I firmes. Ja no som res. Ara sí, transparència absoluta, ja no hi ets.
Adéu per sempre, CaixaCatalunyaCatalunyaCaixaCatalunyaBancBebevea, banca de quilòmetre zero, banca de proximitat! Ja no t'estimo. I tu, tu ja no m'has estimat mai.