145

En Martí de Belfast fa autoestop. Fa autoestop amb la seva companya polonesa de nom curiós, un diminutiu que ens recorda el món de les finances. Els dos fan dit, il·legalment, elegantment, i estan a punt de rallar la barrera dels nou-mil quilòmetres. Duen set setmanes rondant pel continent, quaranta-nou dies i cent quaranta-quatre conductors a les motxilles. Fan bona cara. El viatge els ha dut a travessar els Pirineus i els Alps per arribar a Львів, i poder fer l’ullet als Carpats allà on l’antiga Unió Soviètica va convertir en ucraïnesos la gent de Lwów, antics compatriotes de la segona república polonesa.

Per sant Pere, en Martí de Belfast i la seva companya de nom curiós si el senten les orelles dels immodestos, van carregar-se els paquets a l’esquena i van sortir del Poblenou més turístic, van marxar de la calitja del districte tecnològic de la capital i van enfilar cap al nord. I han fet dit en carrers i carreteres, davant del poc escrúpol d’algunes mirades, de la por que ens fa sempre el que desconeixem i de la poc practicada subtilesa policial que intenta dissuadir dels seus propòsits els autoestopistes de tota mena i condició --han après abans a conversar o a disparar la seva ràbia ignorant, els cossos de seguretat?--. Han vist la França occitana i provençal, els cantons suïssos, l’Àustria postimperial –perquè el post, en aquests casos, dura per sempre-- i la part txeca de l’antiga Txecoslovàquia, abans d’arribar a veure la família polonesa de la companya silenciosa d’en Martí. Han fet un viatge antic per si de cas un dia la modernitat els torna a capgirar les fronteres. I han dormit a casa dels amics que ja tenien i dels que han fet pel camí, perquè viatjar és viure, diuen ells.

I per sant Roc, més de mig estiu més tard, després de veure com es pon el sol set cops cada setmana, a la porta sud de Girona, en un punt on l’Onyar ja no abraça la ciutat, aixequen el dit gairebé d’esma i sense massa esperança. Autoestop automàtic. Quan ja han pujat, m’expliquen que a casa nostra, més avall dels Pirineus que han vist pels dos costats, ningú no para. Que no som europeus. Almenys en matèria de dits, no en som massa, d’europeus. Que nord enllà, la confiança és la manera, un bon inici,  una ceguesa necessària, una bona carta de presentació. I jo et faig confiança i tu em respons amb confiança. Idíl·lic. Real. I com per obligació m’ho expliquen tot. Qui són, què fan, per què. Se senten en deute amb qui els acompanya a fer un trosset del seu camí, i em regalen conversa. Xerrem una estona, tenim un viatge tranquil i ple de silencis gens incòmodes. En Martí de Belfast gasta un bon volum de veu, té un bon to. Avui no tindré son, segur. I ell i la seva companya polonesa de nom amable, ara ja sí, em fan baixar a la terra explicant-me que el futur és lluny, que s’ha d’anar a buscar, que no podem esperar que truqui a la porta. Que si esperem, potser serà el gendarme de la Unió qui ens ve a buscar, carregat de porres i de blocs, per demanar-nos explicacions, per receptar-nos la sanció de torn en forma de remordiment.

I ja arribant, després d’un d’aquests silencis plàcids, ell es mira el seu telèfon i hi escriu. Ets el cent quaranta-cinc. El conductor cent quaranta-cinc. I ella que se’n vol assegurar. Hundred forty-five, Martí? Això. I ens diem adéu. Ells ja més a la vora d’on volien arribar, i jo content --quin tòpic-- d’haver contribuït a aquesta aventura seva, ara ja també una mica meva, i a passar per poquets metres la barrera dels nou-mil, que sempre fan més goig d’explicar.