Àuia

El Segre enfila l'últim revolt abans de mesurar-se amb la Seu Vella. Ja fa molts anys que ella fa un ball quiet damunt d'un horitzó de verticalitat. Però el riu, pacient, badalla, i té temps d'entretenir-se abans amb campanars molt més modestos. El poble no és massa gran.
Com del no-res, amb una motxilla a l'esquena, se m'apareix un homenot, amb el rostre encès pel sol i l'alegria.
- Estic en ruta. Vaig bé per trobar el riu?
- No ho sé, no sóc d'aquí.
- Diu Avinguda del Segre aquell cartell.
- Així vas bé. Aquí baix hi trobaràs el canal. L'acabo de passar.
- Ai, el canal... El canal sempre... - I fa amb les mans el gest d'un pla que es tomba.
- Sí, oi? Sempre avall.
- El Segre, ja el trobaré. El Segre -i fa com si ho elaborés- és una derivació del Tigris.
Jo que m'ho rumio. I no ho entenc. - No cau molt lluny d'aquí on som ara, el Tigris? Allà a Mesopotàmia!
- Veus, ja en saps més tu que jo, de Geografia.
Començo a inquietar-me. Segueix:
- Però és una derivació del Tigris. Tigris, Sigris, Segres...
- Bo, la paraula! - Ho desconec, la veritat, però trobo que s'escau, avui, un exercici d'etimologia recreativa.
- No, la paraula, el riu. La terra s'ha de mirar des de damunt. - I ara amb els braços fa el gest d'una Terra que fa voltes, com la vida mateixa. I entenc que s'imagina uns corrents subterranis -submediterranis- bestials, que van des dels deserts del xa de Pèrsia fins a la plana lleidatana, passant per la Cerdanya.
- Tens àuia?
- No, noi.
- No tens àuia?
- No, però a la placeta hi ha una font.
- Així tens àuia.
- Bé, que no és pas meva, és de tothom.
I caminem cap a la font i em diu que fa de pelegrí. No demane molta cosa, em diu. I explica que l'han fet pres els Pirineus dels occitans. Que la muntanya l'ha atrapat. I que pensava que des de Puigcerdà ja no. I no concreta el què ja no. La bossa a terra, com per les grans ocasions. Beu, i es banya mans, braços, cara i clatell. S'ha ben dutxat.
- La via làctea! - Ja no el segueixo. -Té, olora. - I m'ofereix la mà, emmascarada amb una mena de rosari infinit, fusta, pinyols, no ho distingeixo tan de pressa. És tot centella. I torna a l'aigua. - Les mol·lècules. Ens han desmol·lecularitzat. I el bon remol·lecularitzador que ens remol·lecularitzi, això. - Segueix bevent. Té la set dels camells. - D'on ets tu?
- Jo, nascut a Barcelona. De Sant Cugat.
- Del Vallès. Saps o on dormir? -entenc que em pregunta. Però desfem l'equívoc. - Sant Sadurní d'Anoia, no et queda lluny.
- Bé, noi, vaig fent, tinc feina. - La conversa podria ser infinita. De la galàxia a l'àtom en dos punts i seguit.
I es carrega de nou aquella motxilla plena de jocs i endevinalles, de fàbules i passatemps que li amenitzen la molta racionalitat de caminar de sol a sol. Travessa el pont de sobre el canal i enfila, segur d'ell mateix, el camí. Al cap de no res, ja veu el Tigris.